ref: espinal-1920-4

imagen carta

Paris 16/01/1920

Paris 16 Gener 1920 

Estimats pares i germanes: 

En Josep Soler m'ha entregat el paquet pel Sr Plumet i els 650 francs que li vareu encarregar me'ls fes a mans. Grands mercés. El paquet a pagat 10 francs d'aduana, quins he abonat an en Soler i de cap manera he volgut cobrarlos als Srs Plumet, que molt contents agraiexen el servei i vostre salud, encarregantme els seus millors records per a quant vos escribís.

Fa 3 o 4 dies que fa un temps deliciós amb sol i un cel blau transparent i pel que s'hi passegen superbes avions.

Ahir vareig explorar el vell Montmartre i el trovo tant bonic que quant acabi la composició de l'après dejeuner sur l'herbe, faré unes quantes teles amb les seves placetes i carrers i arbres secs, tant saborosos i plàstics. 

Demés me trovo devant d'un dilema. No sé si continuar essent un pintor barceloni, aixó es: viure de Barcelona o ferme pintor parisenc o sigui: aportar a la pintura francesa. Lo primer: viurer de Barcelona o sigui aportar sols a la pintura catalana te de primer grands aventatges pro després grands inconvenients. M'explicaré. A Barcelona, a Catalunya, posem fins a Espanya, un cop hom s'ha fet un nom hi han varis senyors, pocs, que compren, que's fan retratar i que paguen bé. Quant aquets senyors han fet això ja no tornen a comprar (hi han rares exepcions). Després ve pel pintor un cuadro al museu i qualque encareg de-cuando coelis. Després si no té quartos, la fam. l es que els catalàns amb tot i esser comerciants excel·lents no compren els quadros per especulació, per revendrels i fer-los pujar de preu, com se fa a París. Tenen la pintura con una mercadería inútil i perxò no l'exploten. Al revers de Paris, Londres, New-York, etc.

Ara ve el segón camí: ferse un nom a Paris. No es cosa Fácil com a Barcelona pro no es impossible. S'assoleix visitant sovint els marxans amb teles i dibuixos sota el bras fins que comencen a comprarte a 30, 40, 50, 100 frs lo que a Barna en treuries 500 o 1000 pts. Un, dos, tres anys de vendre barato. Després els marxans acaben tenint un fort estoc d'obres d'un i els convé començarne de vendre, les exposen a l'aparador, grand propaganda, esdevens l'artista del dia, això sol fa que els grands coleccionistes i amateurs de tot el mon comprin, el marxàn fa un guany extraordinari sobre les teves obres, passen de mans d'un a mans d'un altre sempre pujant de preu, desseguit t'ofereixen sales (altres marxáns) per a fer exposició. Cosa que sense haverte fet aváns un nom, fent guanyar uns quants mils de francs amb les teves obres a un o varis marxàns, costa tres, cuatra i cinc mil francs l'aconsseguir una sala per exposar i per a no vendre res, tota vegada que el marxant no té cap interés en ferte pujar ja que de la teva obra no en treu altre benefici que lo que pagues de sala. 

Bé, un cop s'ha patit durant els dos o tres anys de vendrer barato i pateix sols el que imperiosament ha de viurer del seu art perqué el que té medi de viurer sense rafiar-se de les sumes pingües que li dona el marxant no patex i lo que gasta fins a tenir nom es com un capital que s'exposa i que més tard donarà el seu fecond fruit, doncs ve que l'artista en lloc de passar carregant amb els seus cuadros per casa els marxants, son aquets que passen per casa teva i es disputen no la darrera obra que has fet sino la que encar has de fer i que sols els expliques en progecte i aquesta gloria no es una cosa efímera com a Barna sinó que dura fins que mors i desprès de mort. Está clar que per a assolir tot aixó s'ha de viurer al meins 6 o 7 mesos per any a Paris i tenir-hi taller. Allavors durant l'istiu se pot pintar a Catalunya al mateix temps que es pot acontentar el seu mercat. 

Tot això que vos dic no es fantasia, amb aquets tres mesos que soc aqui he tingut temps de comprovar-ho i voldria que el papà s'hi arribés perque li faría veure lo intens que es el moviment pictoric, tant estéticament com financierament, et portaría a casa de mes de trenta marxants dels quals 5 o 6, els principals, tenen 4 o 5 o més millons de francs esmerçats en aquet negoci, amb grands sales d'exposició, grands magatzems, etc. Veuria com un artista que té nom fa exposició i ho vent tot, en fi es un negoci com un altre, aqui tant es exposar un capital per a esser artista, si es te pasta d'artista, com exposar-lo per a fer pesses, si es té pasta de teoric. Amb lo primer no hi han els inconvenients de lo segón. Vull dir lockouts, vages i la pell sempre en remull. De manera que crec es l'unic camí que'm resta seguir si vosaltres hi consentiu. Vareig parlar-ne amb Mr Léví que coneix l'affaire i diu que es lo que haig de fer.

Vos incloc un retrato* dels que m'han sobrat del consulat espanyol al que fins ahir no vareig anar-hi.

Suposo no vos queixareu de que no vos escric llarc. Doncs, fins un altre vos abraça ben fort 

Vostre

Marian



*